Fer compatible els objectius de descarbonització amb la competitivitat industrial s’ha consolidat com un dels principals reptes de Catalunya en el desplegament dels nous pressupostos de carboni. L’establiment per primera vegada d’un límit d’emissions per al període 2026-2030 ha marcat un punt d’inflexió i ha obert el debat sobre el ritme i les condicions de la transició. En aquest context, experts i representants institucionals i industrials han participat en una jornada organitzada pel Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya per analitzar-ne l’abast i les implicacions.
Durant la sessió, s’ha destacat que Catalunya ha fixat un límit de 161,6 milions de tones de CO₂ equivalent per al període 2026-2030, amb objectius sectorials alineats amb la normativa europea. Amb unes emissions actuals d’uns 40 milions de tones anuals, s’ha evidenciat la magnitud del repte.
Montserrat Termes Rifé, presidenta del Comitè d’Experts en Canvi Climàtic, ha defensat una proposta més ambiciosa que la finalment aprovada, amb una reducció del 42% el 2030 respecte al 1990. En aquest sentit, ha advertit que “no tenim un problema de coneixement, sinó un problema de ritme”, i ha assenyalat que el transport i la indústria són els sectors que “hauran de fer un esforç més gran”.
Per la seva banda, Iñaki Gili Jáuregui ha remarcat que, fins ara, l’aprovació dels pressupostos “ha estat un repte” per a totes les parts implicades, i ha defensat que ara cal veure “si també acaba sent una oportunitat”. També ha explicat que el Govern ha prioritzat la competitivitat, especialment en el sector industrial, mantenint els objectius de les instal·lacions sota el sistema europeu d’emissions.
Impacte industrial
Albert Avellaneda Bargués, director de Ciment Català, ha destacat les dificultats estructurals del sector, on una part majoritària de les emissions CO2 prové del procés químic de producció. Per això, ha afirmat que “per arribar al zero, depenem de la captura”, tot advertint que es tracta “d’inversions al voltant de 400 milions d'euros” i amb retorn econòmic incert. En relació amb els pressupostos de carboni, ha resumit la posició del sector assegurant que “per a nosaltres és un gran repte; l’oportunitat, el temps dirà”.
En el sector químic, Ignasi Cañagueral Laboria ha subratllat el pes estratègic del complex de Tarragona i els esforços en electrificació i economia circular, però ha advertit que la descarbonització només serà possible si es manté l’activitat industrial. “La descarbonització passarà si al final de l’exercici som competitius i continuem al mercat”, ha afirmat. També ha defensat que “volem descarbonitzar aquí, a Catalunya”, preservant la producció i l’autonomia estratègica.
Governança i reptes
La jornada, moderada per Joan Carlos Casas, president del Grup de Treball de Contaminació Atmosfèrica i Canvi Climàtic, ha posat de manifest la manca de mecanismes de rendició de comptes i el risc de litigis climàtics. En aquest sentit, Termes Rifé ha alertat que, sense eines de seguiment efectives, els pressupostos poden quedar en “un document que està molt bé, però que no té força executiva”.
Els ponents han coincidit que els pressupostos de carboni representen un primer pas i que la seva implementació exigirà garantir la competitivitat industrial, desplegar infraestructures de captura i emmagatzematge de CO₂ i agilitzar la tramitació administrativa.
